Són estranys aquests temps. No fa falta que este poema siga de 1.800 (any de pesta groga) per a ser adequat per a aquest moment, però sembla que això ho transforma en viral. És d’una dona jubilada, Kitty O’Meara, i ho va escriure el 16 de març de 2.020. Ara corre per les xarxes per a “recordar-nos”… que la història es repeteix? O que hi ha gent que veu el futur?: (No és temps per a faules, ni tan sols els inofensius i benintencionats. Comprova el que difons)
“(K. O’Meara – Poema escrit durant l’epidèmia de pesta en 1800)
I la gent es va quedar a casa.
I va llegir llibres i va escoltar.
I va descansar i es va exercitar.
I va fer art i va jugar.
I va aprendre noves maneres de ser.
I es va detindre.
I va escoltar més profundament.
Algun meditava.
Algun orava.
Algun ballava.
Algun es va trobar amb la seua pròpia ombra.
I la gent va començar a pensar de manera diferent.
I la gent es va curar.
I en absència de persones que viuen de manera ignorant, perillosos.
Sense sentit i sense cor.
Fins i tot la terra va començar a sanar.
I quan el perill va acabar, i la gent es va trobar de nou, van plorar pels morts.
I van prendre noves decisions.
I van somiar noves visions.
I van crear noves formes de vida.
I van sanar la terra completament.
Tal com ells van ser curats.”
Jesús Martí Nadal
Director general de l’IVAJ
Kitty O’Meara
Exmestra i escriptora del blog The daily round
Casal Jove Benicàssim 
Deixa un comentari